L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle XX, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. Aquest volum recull quatre de les seves primeres novel·les-"L'home que es va perdre" (1929), "Quo vadis, Sànchez?" (1931), "Era una dona com les altres" (1932) i "Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon" (1933)-, en les quals l'escriptor defuig el realisme i el melodrama per, com deia Trabal mateix, " xar el punt dolç de la vida a través d'un punt de vista personal [. . .] basat en l'humor".
"Un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle".
Quim Monzó.
"En Trabal fa com els grans il·lusionistes: tira un noi, una noia, un llibre major, una caixa de cabals, un transatlàntic, una cigarrera, el somriure d'una feminista i la dentadura postissa d'un criminal dintre d'un barret de copa. Després, tot això ho barreja a la vista del públic, i en surten unes tires de prosa elàstica, neta i acolorida, aquelles tires de seda de tots colors que fan volar els grans il·lusionistes".
Josep Maria de Sagarra
"Hi ha tantes coses bones a dir de Trabal! La llibertat amb la qual inventa escenes impossibles, que es barregen amb la realitat, com en les novel·les de Boris Vian o Jean Echenoz. . . No es cansin mai de rellegir. En un escriptor com Trabal sempre hi trobes coses noves, algunes de les quals s'anticipen de manera prodigiosa al seu temps".
Julià Guillamón, La Vanguardia
"Hi ha homes que ploren. . . resulta, a la vegada, una broma colossal i una cosa ben seriosa, el retrat esborronador d'un home que ha malgastat la vida en un desig inassolible i que no ha deixat mai d'enfonsar-se en la seva obssessió. Un drama en tota regla. Això sí, un drama presentat de manera nova, una mica desconcertant. Rellegir Trabal sempre és agradable".
Jordi Llavina, El Punt Avui
