Tots sabem escriure. Tots hem aprés a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans èxits de la societat occidental actual és que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identi car les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així. El període de màxima esplendor política, econòmica, cultural i demogrà ca del País Valencià, els segles a cavall entre l'edat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges d'analfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeïa en la resta d'estats de la Corona d'Aragó i de l'Europa del moment. Algunes d'aquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat d'apropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratègies que els permetien mantenir l'autoria intel·lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació, havien d'aprendre a llegir i a escriure -a casa, a l'escola, al taller-, cosa que no estava a l'abast de tothom. Una vegada superat l'esglaó del desconeixement lectoescriptor, s'inclourien en el minúscul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien més o menys traça per a demostrar que formaven part d'aquesta elit. En aquesta monogräa, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ús del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i conéixer el valor que es donava a l'escriptura en un moment en què l'accés a l'educació estava sols a la mà d'uns pocs.
