Tots sabem escriure. Tots hem apré s a fer-ho en algun moment de la nostra vida. Un dels grans è xits de la societat occidental actual é s que aquesta eina cultural ha arribat a tothom i que, amb millor o pitjor qualitat, sabem identi? car les lletres i compondre paraules. Això no obstant, no sempre ha estat així . El perí ode de mà xima esplendor polí tica, econò mica, cultural i demogrà ? ca del Paí s Valencià , els segles a cavall entre ledat mitjana i la modernitat, va estar caracteritzat, en canvi, per uns elevats percentatges danalfabetisme entre els nostres avantpassats, com també succeï a en la resta destats de la Corona dAragó i de lEuropa del moment. Algunes daquestes persones, malgrat no saber de lletra, tenien la necessitat dapropar-se a la paraula escrita i ho feren emprant diferents estratè gies que els permetien mantenir lautoria intel· lectual dels escrits. Per a canviar aquesta situació , havien daprendre a llegir i a escriure a casa, a lescola, al taller, cosa que no estava a labast de tothom. Una vegada superat lesglaó del desconeixement lectoescriptor, sinclourien en el minú scul grup dels alfabetitzats, un conjunt de persones que, depenent de les hores dedicades a escriure, tindrien mé s o menys traç a per a demostrar que formaven part daquesta elit. En aquesta monogra? a, els lectors podran veure com les classes mitjanes i baixes valencianes i de la resta de la confederació feien ú s del producte escrit, estigueren o no alfabetitzades, i coné ixer el valor que es donava a lescriptura en un moment en què laccé s a leducació estava sols a la mà duns pocs.
